Edificis
El Museu Picasso ocupa cinc grans casals o palaus del carrer de Montcada. Els palaus originals daten dels s. XIII-XIV, amb remodelacions importants al llarg del temps, les més destacades el s. XVIII. Els palaus són una bona mostra del gòtic civil català. Tenen una estructura comuna, al voltant d’un pati, i amb accés a la planta noble per una escalinata exterior descoberta.
El casal original és del s. XIII, amb profundes remodelacions entre el XV i el XVIII.
Durant els s. XIII i XIV el palau va pertànyer a diversos llinatges nobles de la cort d’Aragó. El 1386 va ser adquirit pels Coromines-Desplà, membres de l'alta burgesia barcelonina que el 1400 el van vendre al mercader Berenguer d’Aguilar.
Successives generacions de la família Aguilar van anar reformant-lo i van deixar a l'edifici les empremtes dels estils més diversos. El 1837 el palau va ser venut a les famílies Clerch i Pons. Finalment, el 3 de novembre de 1953 l'Ajuntament de Barcelona el va comprar i va dur a terme una intensa obra de restauració, ja que l’edifici estava molt malmès.
El pati central data del s. XV, amb escala descoberta, galeria d’arcs apuntats i amb mostres d’escultura de gòtic flamíger. Enteixinats gòtics al primer pis.
Es conserven les restes d’un gran fresc de finals del s. XIII que evoca la conquesta de Mallorca per Jaume I, el 1229. Aquesta pintura mural va ser descoberta durant la restauració dels anys 60, en treure l’arrebossat d’una sala, i es va traslladar al Museu Nacional d'Art de Catalunya, on es conserva actualment.
Palau d’origen medieval profundament reformat el s. XVIII. S’articula al voltant d’un pati central seguint el model medieval. A la façana es conserva un relleu de temàtica religiosa del s. XVI i, a l’interior, un magnífic saló neoclàssic a la planta principal.
La història dels propietaris es remunta als s. XIII i XIV. Al s. XV va ser propietat del llinatge Gerona. Entre el XVI i el XVIII va anar passant, entre vendes i herències, a mans de diverses famílies de l’aristocràcia i la burgesia catalanes.
Rep el nom del títol que el rei Carles IV va atorgar, el 1797, a Marià Alegre d'Aparici i d'Amat, propietari i renovador de l'edifici.
El baró de Castellet va fer construir un saló neoclàssic a mitjan s. XVIII, amb elements de marbre i relleus policromats, amb una mescla d'elements clàssics i barrocs que donen a l'estança la sumptuositat del classicisme europeu. A la seva mort, el 1831, el baró el va llegar a l'Hospital de la Santa Creu.
A la segona meitat del s. XIX l’edifici va ser llogat per diferents estadants fins que el va comprar la família Rius. A la dècada de 1950 va passar a ser propietat de l'Ajuntament de Barcelona.
Palau dels s. XIII-XIV reformat el s. XVIII, com els altres palaus del carrer. S’articula al voltant d’un pati central seguint el model medieval. Al seu interior, a la planta principal, es conserven enteixinats medievals policromats i sostres decorats del s. XIX.
Per la documentació més antiga coneguda, sabem que l'any 1349 el palau era propietat de Jaume Cavaller, conseller en cap de l'Ajuntament de Barcelona. La seva filla Felipona es va casar amb el polític Ramon Desplà. El seu fill Ramon Desplà i Cavaller va convertir el palau Desplà en l'edifici més important de tota l'illa de cases.
El s. XVI, va passar a mans del llinatge Cassador o Caçador i els seus successors, els marquesos de Ciutadilla, el primer dels quals va ser Josep Meca i Caçador, de qui el palau encara conserva el nom. La seva vídua el va vendre el 1719 al mercader Segimon Milans. La família Milans va impulsar la gran reforma de l'edifici, que havia estat destruït en gran part pel bombardeig de 1714.
Llegat als Germans de la Doctrina Cristiana, el 1901 s'hi va establir el Montepío de Santa Madrona, que va ser incorporat a l'obra social d'una entitat bancària. Aquesta i l'Ajuntament de Barcelona signaren, el 5 de desembre de 1977, un acord de cessió del palau. Gràcies a aquest acord, el 1981 es va emprendre el projecte de reforma i ampliació del Museu Picasso, que s'inaugurà l'11 de gener de 1982. La reforma va servir per annexar el palau Meca als palaus Aguilar i del Baró de Castellet.
Construcció del s. XVIII que s'articula al voltant d'un pati. La casa es fonamenta, parcialment, sobre estructures d'època romana, corresponents a una de les vil·les dels suburbis de la colònia Barcino.
La façana conserva una petita gelosia de fusta, sistema de tancament característic del s. XVIII, que és pràcticament l'única que es conserva a Barcelona.
És possible que, al s. XIII, la casa formés part de les dependències de l'edifici veí, el palau Meca. Entre el 1378 i el 1516 va pertànyer a la família Rocha. Un buit documental ens situa al 1716, quan era propietat de F. Casamada.
L'edifici va patir moltes reformes, la més important de les quals va ser la del 1872, quan es va annexar a la casa veïna, el palau Finestres. N'era propietari Josep Vidal i Torrents. A partir d'aleshores, una part important de l'edifici es va destinar a usos industrials. L'any 1943 va ser adquirida per les confiteries Mauri. Des de 1999, la casa Mauri va passar a formar part del Museu Picasso.
Com la resta de palaus que formen el Museu Picasso, el palau Finestres conserva estructures originals del s. XIII. L'edifici és bastit sobre les restes d'una necròpolis de finals de l'època romana. El casal s'articula al voltant d'un gran pati, amb la característica escala exterior d'accés a la planta noble.
La planta baixa conserva un conjunt de sales amb arcades de gran bellesa arquitectònica. La primera planta té dos finestrals trigeminats amb mainells o columnetes. S’hi conserva un magnífic sostre enteixinat de final del s. XIII i principi del XIV, que ha estat restaurat. El pis alt té un cos sobreaixecat i una galeria oberta o solana.
Les reformes més importants es van produir als s. XV i XVII-XVIII, quan es va afegir la galeria d'arcs de mig punt que coronen interiorment el pati.
Des de 1363 fins a 1516 l’edifici va pertànyer a la família Marimon. El 1698 passa a mans de la família Dalmases, propietaris del palau Dalmases, al carrer de Montcada 20. L'any 1872, Josep Vidal i Torrents el va comprar i unificar amb la casa Mauri. L'any 1970 és adquirida per l'Ajuntament de Barcelona i actualment és l’espai que acull les exposicions temporals del Museu Picasso.
El carrer de Montcada constitueix avui el nucli d’arquitectura civil medieval més important de la ciutat.
El seu traçat, que comença a la capella romànica de Marcús (s. XII) i acaba a la plaça del Born, era continu fins el s. XIX en què va ser dividit en dos trams amb l’obertura del carrer Princesa el 1853.
Deu el seu nom a una família important de Barcelona, els Montcada, que al s. XII van rebre els terrenys, segons sembla, pel suport donat per Guillem Ramon de Montcada al rei Ramon Berenguer IV en la conquesta de Mallorca.
A mitjan s. XII van sorgir els primers nuclis d'habitatges fora de les muralles. El carrer enllaçava el barri comercial de la Bòria amb l’antic barri marítim Vilanova del Mar, unió que va formar el barri de Ribera. A final de segle, el barri va quedar englobat dins del nou recinte de muralles de la ciutat. Conegué el seu màxim esplendor als s. XV i XVI. Aleshores era un carrer senyorial, aristocràtic, seu de nobles i rics mercaders, enriquits pel comerç marítim.
Al s. XIX i primera part del XX el carrer va experimentar una profunda alteració i una decadència del caràcter residencial del barri.
El 1947 el carrer va ser declarat Conjunt Monumental Historico-artístic. El 1963 s'inaugura el Museu Picasso al palau gòtic Aguilar (Montcada, 15). El 1970 l'Ajuntament amplia el museu amb l'annexió del palau del Baró de Castellet (Montcada, 17) i, posteriorment, amb la del palau Meca (Montcada, 19). L'any 1999 s'inaugura una nova ampliació del museu, amb la casa Mauri i el palau Finestres com a espais per a les exposicions temporals. Aquest cinc palaus configuren l'actual Museu Picasso de Barcelona.
El carrer de Montcada segueix el trajecte d'un camí d'enllaç entre el port i la via que, des de la part occidental del primer recinte emmurallat de Barcelona (l'actual plaça de l'Àngel), sortia en direcció a Roma. La part baixa del carrer abastava una zona molt extensa de la necròpolis de finals de l’època romana que circumdava el primitiu temple de Santa Maria del Mar.
El seu traçat, que comença en la capella romànica de Marcús (s. XII) foto capella, Arxiu hc 1945 i acaba a la plaça del Born, era continu fins el s. XIX en què va ser dividit en dos trams amb l’apertura del carrer Princesa el 1853.
Deu el seu nom a una família important de Barcelona, els Montcada, que al s. XII van rebre els terrenys, segons sembla, pel suport donat per Guillem Ramon de Montcada al rei Ramon Berenguer IV en la conquesta de Mallorca.
A mitjan s. XII van sorgir els primers nuclis d'habitatges fora de les muralles. El carrer enllaçava el barri comercial de la Bòria amb l’antic barri marítim Vilanova del Mar, unió que va formar el barri de la Ribera. A final de segle, el barri va quedar englobat dins del nou recinte de muralles de la ciutat.
A partir del s. XIII, les famílies de grans propietaris i mercaders van triar aquest carrer per fixar-hi la residència i va començar la construcció de grans casals que, amb el temps, esdevindrien palaus urbans. El s. XIV, s'obriren nous carrers i la protecció perifèrica va permetre donar a les cases una estructura més oberta, amb grans finestrals a totes les plantes i jardins.
L'any 1428 marca un moment difícil a causa dels terratrèmols que van destruir la gran rosassa de l'església de Santa Maria del Mar i van esquerdar els murs de moltes cases, alguns pisos alts de les quals es van haver d'enderrocar.
El 1479, acabada la guerra civil del s. XV contra el rei Joan II d'Aragó, va retornar la prosperitat en aquesta zona de la ciutat, seu del moviment mercantil. Al llarg del s. XVI, burgesos i mercaders emparentats estretament amb l'aristocràcia, augmenten les seves inversions en explotacions agrícoles i dominis senyorívols i el carrer coneix el seu esplendor.
Als s. XVII i XVIII es van reformar diversos palaus i s’hi varen construir noves cases.
Al s. XIX, el barri va experimentar una profunda alteració. La construcció de l'Eixample barceloní, a la segona meitat del s. XIX, on van traslladar-se les famílies adinerades, i, encara més, l'obertura de la Via Laietana a partir de l'any 1907, marquen una decadència del caràcter residencial del barri.
El 1947 el carrer va ser declarat Conjunt Monumental Historico-artístic. A la dècada dels cinquanta, amb el nom d'Amics del carrer de Montcada, un grup de personalitats vinculades al món cultural barceloní impulsen el projecte de revitalitzar el carrer com a focus cultural i museístic.
El 1963 s'inaugura el Museu Picasso al palau gòtic Aguilar (Montcada, 15). El 1970 l'Ajuntament amplia el museu amb l'annexió del palau del Baró de Castellet (Montcada, 17) i, posteriorment, amb la del palau Meca (Montcada, 19). L'any 1999 s'inaugura una nova ampliació del museu, amb la casa Mauri i el palau Finestres com a espais per a les exposicions temporals. Aquest cinc palaus configuren l'actual Museu Picasso de Barcelona.
El Museu Picasso de Barcelona ocupa actualment cinc grans casals o palaus dels s.XIII-XIV, que han sofert remodelacions al llarg dels temps, les més importants el s.XVIII.
Des de la inauguració del museu el 1963 a l‘actualitat el museu ha passat d’un a cinc palaus.
L’ampliació del Museu Picasso, impulsada i finançada per l’Ajuntament de Barcelona, ha estat realitzada en fases successives per l’arquitecte Jordi Garcés. El projecte ha seguit un pla arquitectònic global que el 1978 va començar a dissenyar el mateix arquitecte.
La superfície actual és d’11.500 m2, amb 22 sales d’exposició permanent.
1970
S’amplia el museu amb l'annexió del palau del Baró de Castellet (Montcada, 17).
1981
Annexió palau Meca (Montcada, 19).
1999
Nova ampliació del museu: s’habiliten la casa Mauri i el palau Finestres (Montcada 21 i 23) com a espais per a les exposicions temporals.
2003
Remodelació i adaptació dels espais interiors de l’exposició permanent.
Les dues darreres intervencions de remodelació arquitectònica i museogràfica, completades el 1999 i el 2003, han suposat a grans trets:
-
Creació de nous espais expositius amplis i sobris, amb presència de llum natural.
-
L’articulació d’un bulevard transversal continuat dels cinc palaus, d’accés lliure al públic.
-
Modernització de les instal.lacions i equipaments museogràfics.
2009
10 de juliol - Inici de les obres del nou edifici.
2011
Presentació del nou edifici, seu del Centre de Coneixement i Recerca del Museu Picasso (pl. Sabartés, 1):
El creixement dels palaus del Museu Picasso, Barcelona
Restauració de dues peces de pedra del Palau Aguilar
La recuperació de l’esplendor neoclàssic al Palau del Baró de Castellet del Museu Picasso
Mirar sense ser vist: restauració d’una gelosia de fusta de la façana del Museu Picasso
