• Camí: /museupicasso/ca/node/199
  • Al voltant del coll o al pit, a les orelles, al canell o als dits, sobre la roba o sobre la pell, una joia es pot lluir a qualsevol part del cos. I quan l’artista la crea, el seu art entra en l’esfera més personal de la seva obra. Quan Picasso estampa els medallons de terra cuita i els regala a les persones del seu entorn, penetra en les seves vides amb el seu vocabulari mediterrani. Els còdols gravats són escultures i també joies; els penjolls de plata són obres d’art i, alhora, ornaments. Però Picasso no està sol, participa en un moviment més general amb d’altres artistes que fan de la joia una part de la seva obra, un fragment de la seva creació: Meret Oppenheim, Man Ray, Dorothea Tanning, Max Ernst, Salvador Dalí, Alberto Giacometti, Alexander Calder, Lucio Fontana, Louise Bourgeois, Pol Bury, Jacqueline de Jong, Arman, César, Jean Dubuffet, Asger Jorn, Niki de Saint Phalle, Kiki Smith, Aube Elléouët-Breton, Yoko Ono, Janine Antoni o Miquel Barceló. És tota una història de l’art en miniatura. Aquesta publicació s’il·lustra amb 275 imatges que inclouen una àmplia selecció de joies de Picasso i de més de cinquanta artistes.
    Camí: /museupicasso/ca/picasso-i-les-joies-d%E2%80%99artista
  • «Je suis le cahier» [Jo soc el quadern] és la frase que el 1907 Picasso va escriure en un dels quaderns vinculats a "Les Demoiselles d’Avignon", una identificació que mostra la gran importància que concedia a aquest laboratori d’idees que representen els carnets de dibuix. Aquest catàleg raonat és, doncs, una oportunitat única per submergir-se en la curiositat inexhaurible del genial artista. Els dinou quaderns (1.300 dibuixos) de la col·lecció del Museu Picasso de Barcelona que s’hi mostren evidencien com és d’important per a l’artista el fet de poder jugar i experimentar per trobar solucions plàstiques i compositives i també resulten ser testimonis de la vivacitat i rapidesa del gest i del mestratge de totes les tècniques.
    Camí: /museupicasso/ca/picasso-els-quaderns
  • Els mesos de gener i febrer del 1938, a la cèlebre Exposició Internacional del Surrealisme organitzada a la Galerie Beaux-Arts de París, el gramòfon "Jamais" [Mai] d’Óscar Domínguez va causar tanta sensació com el "Taxi pluvieux" [Taxi plujós] de Salvador Dalí o els 1.200 sacs de carbó que hi havia suspesos al sostre de la sala principal.
    Camí: /museupicasso/ca/jamais-%C3%B3scar-dom%C3%ADnguez-pablo-picasso
  • Picasso, tal com ja va escriure el seu amic Man Ray a la revista Cahiers d’art, el 1937, va mantenir una relació fructífera i complexa amb la càmera, que va ser possible començar a analitzar a partir del 1992, quan els seus hereus van fer donació d’una part de l’arxiu fotogràfic del pintor a l’Estat francès. Han calgut anys per organitzar el material ingent d’aquest llegat, des que la conservadora del Musée national Picasso-Paris, Anne Baldassari, encetés a mitjans de la dècada del 2000 una investigació en profunditat de les imatges en blanc i negre i en color que integren els fons del museu.
    Camí: /museupicasso/ca/picasso-la-mirada-del-fotograf
  • Una exposició sobre la cuina de Picasso? Per què no? No és un projecte gens incongruent, perquè la cuina és un indicador subtil de les arts de Picasso: pintura, gravat, escultura, ceràmica, poesia, teatre. Convé no negli¬gir el paper dels restaurants com a espai de trobada de les avantguardes, des dels Quatre Gats a Barcelona fins al Lapin Agile al turó de Montmartre, on s’entaulaven els bohemis de l’època i la petita colla de Picasso. Els men¬jars, els atuells i els àmbits relacionats amb la cuina tenen un gran poder d’evocació o d’associació. L’acte mateix d’alimentar-se i de pair és una metà¬fora per a un creador. Per mitjà del que és comestible, i fins i tot del que és incomestible, hi ha la feliç possibilitat de menjar-se el món. Les seves invencions permanents i l’eufòria de la seva imaginació són testimoni d’una gana insaciable. Picasso entra en escena a l’arena de la cuina i hi aborda el seu gran cerimonial. Heràclit ja ho havia dit: «Els déus són a la cuina».
    Camí: /museupicasso/ca/la-cuina-de-picasso
  • La Barcelona dels anys de la Primera Guerra Mundial era una ciutat complexa, plenament immersa en diversos conflictes socials i polítics i culturalment molt activa, gràcies, en part, a la presència de molts artistes estrangers que hi van trobar refugi. En aquest context de modernitat vibrant, un personatge enigmàtic i complex arribà a la ciutat per disputar un combat de boxa: Arthur Cravan. El Museu Picasso ha volgut dedicar una exposició a aquesta figura controvertida ─poeta i escriptor, dadaista "avant la lettre", boxejador, conferenciant, "performer", viatger─ que el 1916 s’enfrontà al campió del món Jack Johnson i aconseguí pertorbar el microcosmos barceloní durant unes quantes setmanes. La seva vida poc convencional i la seva desaparició continuen convertint-lo ─encara avui─ en un mite amb molt per descobrir. La mostra, que compta amb un gran volum de documentació escrita i gràfica, ens apropa a diversos d’aquests aspectes poc coneguts de la trajectòria de Cravan i és, alhora, un preludi excel·lent per comprendre l’ambient cultural d’una Barcelona que Picasso visitaria l’any següent.
    Camí: /museupicasso/ca/arthur-cravan-maintenant
  • Picasso va viure a Barcelona l'etapa més important de la seva formació d'artista. Però a la ciutat no només va aprendre els secrets de l'ofici i va perfeccionar-ne les tècniques, sinó que va conèixer alguns dels amics que el van acompanyar bona part de la vida. Ramon i Jacint Reventós eren uns d'aquests amics.
    Camí: /museupicasso/ca/picasso-i-revent%C3%B3s-una-correspond%C3%A8ncia-entre-amics
  • Picasso va anar per primer cop a París la tardor del 1900 amb motiu de l'Exposició Universal. Un any més tard, va exposar a la capital francesa, a la prestigiosa galeria Vollard, i va començar a relacionar-se amb els artistes i intel·lectuals de la ciutat. El catàleg de l'exposició «Devorar París. Picasso 1900-1907» ens permet fer, de la mà de Marilyn McCully, un recorregut per la vida de Picasso en aquest crucial període, entendre com el va impactar la contemplació en directe de les obres d'alguns artistes concrets ...
    Camí: /museupicasso/ca/devorar-par%C3%ADs-picasso-1900-1907-1
  • Michael FitzGerald, autor d'aquest catàleg i comissari de l'exposició homònima, i que el 2006 ja va organitzar pel Whitney Museum of American Art de Nova York la mostra «Picasso and American Art», ha construït un recorregut amè i didàctic a través de la producció d'artistes de procedències i cultures molt diverses –l'Amèrica del Nord, Europa, l'Amèrica Llatina, Àsia, Austràlia i Àfrica− que s'han inspirat en Picasso després de la seva mort. Tanmateix, FitzGerald no ha presentat Picasso com el mestre al qual la resta d'artistes se subordinen, sinó que ha volgut donar a conèixer de quina manera aquests creadors han emprat l'obra de Picasso per a elaborar les seves pròpies i com el seu diàleg amb la història i la modernitat ha contribuït a enriquir i transformar la cultura contemporània.
    Camí: /museupicasso/ca/post-picasso-reaccions-contempor%C3%A0nies-1

Pàgines