• Al voltant del coll o al pit, a les orelles, al canell o als dits, sobre la roba o sobre la pell, una joia es pot lluir a qualsevol part del cos. I quan l’artista la crea, el seu art entra en l’esfera més personal de la seva obra. Quan Picasso estampa els medallons de terra cuita i els regala a les persones del seu entorn, penetra en les seves vides amb el seu vocabulari mediterrani. Els còdols gravats són escultures i també joies; els penjolls de plata són obres d’art i, alhora, ornaments. Però Picasso no està sol, participa en un moviment més general amb d’altres artistes que fan de la joia una part de la seva obra, un fragment de la seva creació: Meret Oppenheim, Man Ray, Dorothea Tanning, Max Ernst, Salvador Dalí, Alberto Giacometti, Alexander Calder, Lucio Fontana, Louise Bourgeois, Pol Bury, Jacqueline de Jong, Arman, César, Jean Dubuffet, Asger Jorn, Niki de Saint Phalle, Kiki Smith, Aube Elléouët-Breton, Yoko Ono, Janine Antoni o Miquel Barceló. És tota una història de l’art en miniatura. Aquesta publicació s’il·lustra amb 275 imatges que inclouen una àmplia selecció de joies de Picasso i de més de cinquanta artistes.
    Camí: /museupicasso/ca/picasso-i-les-joies-d%E2%80%99artista
  • «Je suis le cahier» [Jo soc el quadern] és la frase que el 1907 Picasso va escriure en un dels quaderns vinculats a "Les Demoiselles d’Avignon", una identificació que mostra la gran importància que concedia a aquest laboratori d’idees que representen els carnets de dibuix. Aquest catàleg raonat és, doncs, una oportunitat única per submergir-se en la curiositat inexhaurible del genial artista. Els dinou quaderns (1.300 dibuixos) de la col·lecció del Museu Picasso de Barcelona que s’hi mostren evidencien com és d’important per a l’artista el fet de poder jugar i experimentar per trobar solucions plàstiques i compositives i també resulten ser testimonis de la vivacitat i rapidesa del gest i del mestratge de totes les tècniques.
    Camí: /museupicasso/ca/picasso-els-quaderns
  • Els mesos de gener i febrer del 1938, a la cèlebre Exposició Internacional del Surrealisme organitzada a la Galerie Beaux-Arts de París, el gramòfon "Jamais" [Mai] d’Óscar Domínguez va causar tanta sensació com el "Taxi pluvieux" [Taxi plujós] de Salvador Dalí o els 1.200 sacs de carbó que hi havia suspesos al sostre de la sala principal.
    Camí: /museupicasso/ca/jamais-%C3%B3scar-dom%C3%ADnguez-pablo-picasso
  • «digues cent vegades a i després b i després a b a a i després a b a b i després i després a b c d». Picasso Pablo (22.01.1936). L’estructura de l’abecedari escau perfectament a la poesia de Picasso, que sempre va sentir predilecció tant per les lletres i les paraules com per l’inventari, la llista i la repetició. L’escriptura és per a ell el complement indissociable de la pintura, perquè expressa el que la imatge no pot expressar.
    Camí: /museupicasso/ca/abecedari-picasso-poeta
  • Pablo Picasso va mantenir una amistat indefectible amb Guillaume Apollinaire (1880-1918) i Paul Eluard (1895-1952) i no va consolar-se mai de la mort prematura d’aquests dos immensos poetes.
    Camí: /museupicasso/ca/pablo-picasso-paul-eluard-una-amistad-sublim
  • Picasso, tal com ja va escriure el seu amic Man Ray a la revista Cahiers d’art, el 1937, va mantenir una relació fructífera i complexa amb la càmera, que va ser possible començar a analitzar a partir del 1992, quan els seus hereus van fer donació d’una part de l’arxiu fotogràfic del pintor a l’Estat francès. Han calgut anys per organitzar el material ingent d’aquest llegat, des que la conservadora del Musée national Picasso-Paris, Anne Baldassari, encetés a mitjans de la dècada del 2000 una investigació en profunditat de les imatges en blanc i negre i en color que integren els fons del museu.
    Camí: /museupicasso/ca/picasso-la-mirada-del-fotograf
  • «Espero que el que jo he fet susciti alguna cosa ben diferent en els qui venen darrere meu», deia el ma­teix Picasso, obrint-se a l’esdevenidor de l’art i de la vida. L’exposició que ara es presenta al Museu Picasso de Barcelona amb el títol EN EL NOM DEL PARE sorgeix de la necessitat d’explorar críticament el llegat artístic i existencial de Picasso per crear una xarxa d’interrelacions que permeti obrir nous camins, com ell mateix desitjava. La mostra reuneix una sèrie d’artistes contemporanis que consideren l’anàlisi de la complexitat de l’herència estètica i ideo­lògica de Picasso com un exercici ineludible.
    Camí: /museupicasso/ca/en-el-nom-de-pare
  • "Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili: treball i amistat" vol aprofundir en els lligams de l’artista amb dues generacions d’editors barcelonins. La història d’aquesta relació, que té la bibliofília com a fil conductor, va transcórrer en dues etapes. La primera comprèn els contactes de Gustau Gili Roig amb Picasso entre l’any 1926 i el 1930, i que, malgrat tot, no es van acabar concretant en cap projecte editorial. La segona, iniciada el 1956 per Gustau Gili Esteve i la seva dona, Anna Maria Torra, es defineix pel vincle de l’amistat amb Pablo i Jacqueline Picasso, i per la consolidació d’una col·laboració professional que va culminar en edicions excelses com ara "La Tauromaquia" o "Arte de torear", de Pepe Illo, o "El entierro del conde de Orgaz".
    Camí: /museupicasso/ca/pablo-picasso-i-els-editors-gustavo-gili-treball-i-amistat
  • "Sabartés per Picasso per Sabartés" vol contribuir a donar a conèixer la vida i el treball de Jaume Sabartés i Gual (Barcelona, 1881 – París, 1968), fundador del Museu Picasso de Barcelona. Amic íntim i confident de Pablo Picasso, del qual fou secretari personal des de novembre de 1935 fins que va morir. Tanmateix, al marge d’aquesta faceta tan coneguda de la seva vida, Sabartés va portar a terme una intensa activitat professional com a escriptor i com a biògraf de Picasso.
    Camí: /museupicasso/ca/sabartes-per-picasso-per-sabartes
  • Una exposició sobre la cuina de Picasso? Per què no? No és un projecte gens incongruent, perquè la cuina és un indicador subtil de les arts de Picasso: pintura, gravat, escultura, ceràmica, poesia, teatre. Convé no negli¬gir el paper dels restaurants com a espai de trobada de les avantguardes, des dels Quatre Gats a Barcelona fins al Lapin Agile al turó de Montmartre, on s’entaulaven els bohemis de l’època i la petita colla de Picasso. Els men¬jars, els atuells i els àmbits relacionats amb la cuina tenen un gran poder d’evocació o d’associació. L’acte mateix d’alimentar-se i de pair és una metà¬fora per a un creador. Per mitjà del que és comestible, i fins i tot del que és incomestible, hi ha la feliç possibilitat de menjar-se el món. Les seves invencions permanents i l’eufòria de la seva imaginació són testimoni d’una gana insaciable. Picasso entra en escena a l’arena de la cuina i hi aborda el seu gran cerimonial. Heràclit ja ho havia dit: «Els déus són a la cuina».
    Camí: /museupicasso/ca/la-cuina-de-picasso

Pàgines