MediAmbient




Parc del Laberint d'Horta

Té el mèrit d'acollir el jardí més antic que es conserva a la ciutat Un jardí que va naixer com un jardi neoclàssic del segle XVIII amb un toc de fisonomia italiana i es va completar com a jardi romàntic. Deu el seu nom al laberint de xiprers retallats que hi ha a la part baixa del recinte.

Tot dubte és un laberint esperant ser resolt. Decisions, hipòtesis, teories son part d'una solució on no sempre hi arribem pel mateix camí. Cada drecera, alternativa, cada nova decisió obre un nou punt de vista. Pensi sobre això mentre intenta desentrellar el laberint vegetal del parc tot caminant entre amples i domesticats murs de xiprers (Cupressus sempervirens) per arribar al centre d'aquest jardí. Si allà no troba el cor que aquest parc li haurà robat en el seu recorregut demani-li a Eros on pot recuperar-lo. Trobarà la seva escultura al bell mig del laberint, allà on hi hauria d'haver de trobar al minotaure i on arribarà conduit pel seu sentit de l'orientació més tard o més d'hora. Amb l'emoció de saber-se de nou situat en el món ja estarà en situació d'enfrontar-se al segon laberint, de caràcter més intel·lectual, que li ofereix el parc: Sóc en un jardí Neoclàssic o en un jardí Romàntic?

Mirem al nostre voltant. El jardí li oferirà arguments d'una i altra banda. Simetria, art topiari i jardineria regular, templets amb columnes toscanes, fonts i brolladors, escultures mitològiques, un pavelló neoclàssic dedicat a les muses i, per l'altra banda, el so de l'aigua en llibertat en una cascada i un rierol sobre un llit de pedra, molsa i plantes silvestres, un jardí més selvàtic i ombrívol, entapissats d'heura i de la flor de l'amor, disposició arbòria irregular de teixos, pins, plàtans i til·lers de gran port i fins i tot un fals cementiri. Verd assenyat i verd arrauxat, natura dominada i natura lliure. Són els elements que ens marquen les diferents etapes de creixement del parc que va néixer neoclàssic el 1791 i va créixer i es va completar romàntic al 1853.

Per això el Parc del laberint d'Horta és un jardí-museu. I el seu discurs museogràfic constitueix el recorregut per aquesta dualitat. Un viatge que comença a la porta xinesa, vestigi d'un jardí oriental ja desaparegut. Continua pel jardí dels Boixos (Buxus sempervirens), un jardí sigil·lós que conserva l'esperit del dissenyador, el paisatgista i jardiner italià, Domenico Bagutti, creador del parc per encàrrec d'Antoni Desvalls, Marquès de Llupià i Alfarràs. Des d'aquest jardí, nascut de la poda acurada, surten els camins que porten bé als templets d'Ariadna i Danae, be al jardí domèstic i també cap al jardí romàntic que ocupa tot al flanc esquerra del parc.

Abans d'endinsar-nos de ple en el parc passarem pel jardí domèstic on trobarem un til·ler (Tilia tomentosa) i un cedre de l'Himàlaia (Cedrus deodara) que estan al catàleg d'arbre d'interès local. Voras aquests trobarem també teixos (Taxus baccata),còculs (Cocculus laurifolius) de gran mida i un arbre de Júpiter (Lagerstroemia indica) a mes d'una plantació de camèlies (Camellia)

Si optem per anar cap als templets i el pavelló neoclàssic que domina el parc des del capdamunt de les tres terrasses que el conformen trobarem una curiosa, per poc habitual, alineació d'alzines (Quercus ilex) encerclats en una tanca de llorer (Laurus nobilis) que ens dona ombra el recorregut. Hi trobarem aquí un exemplars de sequoia (Sequoia sempervirens) que forma part del catàleg d'arbres dinterès local. Si fem marrada pels altres camins esn trobarem amb mes alzines (Quercus Ilex) centenàries, i la flor de la mor, l'agapants (Agapanthus Umbellatus)

Abans d'arribar als templets la temptació del laberint es farà present amb la imponent presencia de les parets de xiprer (Curprssus sempervirens). Com una illa de pau la presencia imponent dels arbres que envolten el conjunt, alzines (Quercus ilex), pins (Pinus halepensis i Pinus pinea) i roures (Quercus robur)li donen encara una atmosfera més recollida.

Superat el repte podem contemplar des del centre del laberint el templets a dreta i esquerra i en l'eix central les escales i el pavelló neoclàssic, obra també de Domenico Bagutti. Sortint del laberint pujant cap al pavelló podem resseguir el canal romàntic, originalment navegable. Darrera el pavelló hi ha un gran safareig que gracies a la seva posició en la cota mes elevada del jardí abasta per gravetat els jocs d'aigua de les fonts i brolladors situats en els recorregut inferior.

El flux de l'aigua marca la frontissa entre els dos mons del parc. Així la desaparició abrupta del canal transforma l'aigua amansida en cascada i abandona el traçat de canal per esdevenir rierol. L'escenografia adequada per que la vegetació trenqui també l'ordre establert fins aleshores i esdevingui ensalvatgida. En aquest recorregut trobarem el refugi del pagès, excavat a la roca i la cabana de l'ermità, una cabana de fusta i caminarem envoltats per alzines (Quercus ilex), pins (Pinus pinea i Pinus canariensis) i abundant vegetació de màquia amb evònims (Euonymus japonicus), marfulls (Viburnum tinus), llorers (Laurus nobilis) i pitòspors (Pittosporum tobira), Coralets del Japó (Berberis thumbergi). La presencia entapissant de l'heura (Hedera helix) aprofita aquest entorn més humit i ombrívol.

Fins arribar a la darrera parada, el fals cementiri trobarem catifes de la flor de l'amor, l'agapant (Agaphantus umbellatus) i mates de falgueres (Nephrolepis exaltata), boixos (Buxus sempervirens), galzeran (Ruscus Aculeatus). Entre els arbres de més grandària Teixos (Taxus baccata), Llorers (Laurus Nobilis), roures (Quercus pubencens), freixes de flor (Fraxinus ornus), plàtans (Platanus X hispànica) i til·lers (Tilia europaea).

Història

El parc ocupa els terrenys d'una finca del marquès de Llupià, de Poal i d'Alfarràs, un home molt il·lustrat que va encarregar l'obra a l'italià Domenico Bagutti, qui va treballar-hi fins al 1808. El jardiner francès Delvalet va ser el responsable de les plantacions i un mestre d'obres català, Jaume Valls, en va supervisar els treballs. La família Desvalls va mantenir la propietat de la finca fins als anys 70, quan va passar a mans de l'Ajuntament. Es va inaugurar com a parc públic el 1971. El 1994 se'n va fer una restauració en profunditat que en va transformar la concepció a la categoria de jardí museu.

Característiques

Districte
Horta-Guinardó
Adreça
pg. dels Castanyers, 1-17
Accessos
passeig dels Castanyers i carrer dels Germans Desvalls
Superfície
9,10 hectàrees
Horari
de les 10.00 h fins al capvespre. Accés de pagament (consulteu 010)
Com anar-hi
Com anar-hi
Serveis
  • Font
  • Bar i lavabos
  • Pàrquing
  • Àrea de joc infantil
  • Àrea de pícnic
Equipaments
  • Recorregut Accessible
  • Taquilla del jardí museu
  • Palau
  • Centre de Formació del Laberint
  • Biblioteca de Parcs i Jardins
Arquitectura i Escultura

Els continguts d'aquest web estan subjectes a una llicència de creative commons si no s'hi indica el contrari