Amb una superfície de 1.192 hectàrees, Horta-Guinardó és el tercer districte més extens de Barcelona, després de Sants-Montjuïc i Sarrià - Sant Gervasi, i ocupa l’11,9% de l’extensió total del municipi barceloní.

Està situat al sector nord-est de la ciutat, entre els districtes de Gràcia i Nou Barris. Limita també pel sud amb l’Eixample, Sant Andreu i Sant Martí, i pel nord, a través de la serra de Collserola, amb els municipis de Sant Cugat i Cerdanyola.

Territori

La diversitat del medi físic d’Horta-Guinardó caracteritza el districte i ha condicionat, al llarg del temps, el procés d’ocupació i urbanització del seu sòl. L’existència d’unes unitats físiques clarament diferenciades, com Collserola, Vall d’Hebron, els serrats de la Rovira o la riera d’Horta, ha comportat la creació d’una estructura urbana molt diferenciada per sectors. Així, el districte està format per un conjunt heterogeni d’àrees urbanes que s’adiuen, a gran trets, amb les unitats físiques.

En el mateix sentit, la diversitat del medi físic configura un relleu accidentat, on l’element més característic és el pendent. Un pendent acusat, que comporta uns serveis viaris i unes condicions d’edificació difícils. Igualment, les activitats econòmiques que necessiten espais grans i de determinades condicions en la circulació són difícils d’implantar al districte.

En canvi, les característiques del medi ambient d’Horta-Guinardó (orientació, temperatura, poca pol·lució, proximitat a espais lliures...) es poden considerar privilegiades per a determinats usos. Les activitats residencials i de lleure s’hi poden desenvolupar amb facilitat sempre que aquest desenvolupament es porti a terme d’una manera adequada.

El territori que avui ocupa el districte d’Horta-Guinardó s’ha integrat tardanament a l’espai barceloní. No el va afectar el procés d’industrialització del pla de Barcelona al segle XIX, ni va patir el creixement urbà d’altres nuclis de la ciutat (fins ben entrat el nostre segle, Barcelona creix pels sectors sud i oest).

És a partir dels anys cinquanta que va començar a urbanitzar-se la major part del territori d’Horta-Guinardó. Aquest període de temps és el de màxima expansió poblacional de la ciutat.

Les modalitats d’ocupació del sòl per a residència han estat, però, molt diverses, i s’ha combinat l’edificació caòtica de zones sense condicions i l’existència de nuclis de barraques amb la creació d’algunes àrees residencials de qualitat.

Elements singulars

A més de les funcions residencials que exerceix, al districte s’hi han establert alguns elements singulars que presten servei al conjunt de la ciutat, són els que s'anomenen elements-ciutat. Entre aquests elements-ciutat d’Horta-Guinardó, hi figuren la ciutat sanitària de la Vall d’Hebron, les Llars Mundet o l’Hospital de Sant Pau. Es tracta de grans equipaments que es van ubicar al districte per la disponibilitat d’espais lliures que hi havia en aquell moment.

També les grans àrees de lleure existents a Horta-Guinardó s’han de considerar elements d’abast ciutadà. Aquí hi figuren des del parc de Collserola, el dels Tres Turons o el del Laberint d’Horta, fins a l’àrea olímpica de la Vall d’Hebron, amb instal·lacions esportives com el Centre Municipal de Tennis, el Palau Municipal d’Esports de la Vall d’Hebron o el Velòdrom d’Horta.

Accessibilitat

Tot aquest conjunt d’elements s’ha de considerar com a punts estratègics del districte d’Horta-Guinardó, que ha estat, durant molts anys, una àrea d’accessibilitat difícil. Actualment, però, el transport públic ofereix un servei adequat en la major part del districte, ja que hi donen servei les línies de metro 3, 4 i 5, i les línies d’autobús arriben a tots els barris. En els darrers temps, s’han posat en funcionament també dues línies d’autobús de barri a Can Baró i a Sant Genís.

La xarxa viària bàsica del districte, la que el connecta amb la resta de la ciutat, també ha millorat en gran manera els darrers anys. Aquesta xarxa viària possibilita la connexió ràpida d’Horta-Guinardó amb la resta de la ciutat, i crea dos espais de centralitat fonamentals per al desenvolupament: la zona del parc de la Vall d’Hebron i la de la plaça d’Alfons el Savi - torrent de Melis, units per l’eix que formen el túnel de la Rovira, la rambla del Carmel i l’avinguda de l’Estatut de Catalunya. Durant el mes de març del 1999, han entrat en funcionament tres noves infraestructures viàries que garanteixen definitivament la connexió en el sentit Besòs-Llobregat: el carrer de Lisboa, el carrer del Llobregós, que s’ha eixamplat, i la ronda del Guinardó.

Demografia

L’evolució demogràfica del districte està marcada per un punt d’inflexió, l’any 1981, a partir del qual el creixement que experimentava la població del districte fins aleshores es va transformar en un descens, fins i tot més acusat que el que es va produir al conjunt de Barcelona.

Aquest descens el van motivar tant els valors negatius del component migratori com el decreixement vegetatiu, tot i que, contràriament al que va passar a la ciutat, aquest últim component estava una mica més equilibrat. Horta-Guinardó presenta una estructura d’edats relativament jove en relació amb el conjunt de la ciutat, tot i que les franges de població infantil i juvenil han anat perdent força els darrers anys, d’acord amb la reducció generalitzada de la natalitat.

La població activa del districte treballa majoritàriament en activitats terciàries, però en una proporció inferior a la del municipi. D’aquí que es pugui parlar d’un caràcter més industrial de la població activa a Horta-Guinardó. Tanmateix, els actius del districte se situen per sota dels de la ciutat en activitats més dinàmiques o especialitzades com les de finances i assegurances i educació, tot i que cal destacar les proporcions més grans de població activa a Horta-Guinardó en activitats relacionades amb la sanitat.

Estructura econòmica

La ubicació perifèrica del districte al sector nord-est de la ciutat el situa a una certa distància dels principals eixos terciaris de desenvolupament de Barcelona: passeig de Gràcia i avinguda de la Diagonal fins a la Gran Via de Carles III i bona part de l’Eixample, àrees on es concentren les activitats terciàries més especialitzades (finances i assegurances, comerç de luxe, etcètera).

L’estructura econòmica del districte es basa fonamentalment en els serveis de consum, concretament en el comerç minorista i altres serveis al consumidor, mentre que els serveis destinats a les empreses són molt poc significatius, i representats fonamentalment en els serveis distributius (comerç a l’engròs i magatzems).

De la mateixa manera, si bé l’activitat industrial gaudeix d'un pes relatiu considerable, la majoria de sectors que la componen tenen un caràcter residual. Aquesta estructura econòmica va lligada a la funció urbana residencial pròpia del districte, és a dir, aquest territori s’ha dotat principalment de tota una sèrie de serveis orientats a satisfer les necessitats bàsiques dels seus habitants.

D’altra banda, l’existència d’infraestructures hospitalàries grans, d’establiments que fabriquen productes farmacèutics i d’activitats generades a partir d’aquestes implantacions, atorguen al districte un caràcter específic i un cert nivell d’especialització en temes sanitaris i farmacèutics.

Unitats territorials

La conjugació de la topografia del medi físic propi del territori on se situa el districte i l’evolució del procés urbà han donat com a resultat una morfologia territorial molt fragmentada.

L’estructura interna d’Horta-Guinardó està formada per una pluralitat de barris molt heterogenis i desvinculats entre si. Les unitats territorials bàsiques del districte són les següents: el Guinardó, el Baix Guinardó, Can Baró, la Font d’en Fargues, el Carmel, la Teixonera, Horta, la Font del Gos, la Vall d’Hebron, Sant Genís dels Agudells, Montbau i la Clota.

Mostra’n menys

Els barris d'Horta-Guinardó

Parc de les Aigües

El Baix Guinardó

El Baix Guinardó és un barri amb personalitat pròpia dins la barriada del Guinardó. Avui té, majoritàriament, una configuració d’eixample.

Mas Can Baró

Can Baró

El barri de Can Baró, situat al peu i als vessants del turó de la Rovira, es va formar al voltant d’un mas que actualment és un centre d’ensenyament

Plaça del Nen de la Rutlla

El Guinardó

El Guinardó ocupava la part més alta de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, al límit amb Horta i Gràcia.

Masia Font d'en Fargues

La Font d’en Fargues

El barri de la Font d’en Fargues, al sud d’Horta i al nord del turó de la Rovira, se situa entre la font que li va donar nom i el Torrent de la Carabassa.

Monument l'ordre d'avui és el desordre de demà

El Carmel

El barri del Carmel s’estén pels vessants del turó homònim. El nom prové del santuari del Carmel, que es va bastir a mitjan segle XIX prop del turó de l’Argentera.

Centre cívic la Teixonera

La Teixonera

El sector de la Teixonera, situat entre la Vall d’Hebron, el Coll i el Carmel, va formar-se en el període 1915-1930 i era conegut aleshores amb el nom de Colònia Taxonera.
 

Sant Genís

Sant Genís dels Agudells

Sant Genís s’orienta cap a llevant, amb un paratge abrupte, motiu pel qual va ser dels últims territoris a ser urbanitzat, exceptuant l’antiga parròquia de Sant Genís dels Agudells.

Montbau

Montbau

El barri de Montbau es troba al peu dels vessants de Collserola, al costat muntanya de la ronda de Dalt.

Els Mistos

La Vall d’Hebron

Al costat mar de la ronda de Dalt, vora l’antic camí de Sant Genís a Horta, se situa el barri de la Vall d’Hebron.

Torre de l'Aigüa

La Clota

Situat en una depressió entre el Carmel i el passeig de la Vall d’Hebron, al sud-oest d’Horta, la Clota és un dels nuclis de població més antics del districte.

Plaça de les Santes Creus

Horta

La primera referència a Horta és del 965, quan s’esmenta la vall d’Horta en una donació de terres a l’església de Sant Miquel de Barcelona.

Dades estadístiques del districte

Habitants
170.249
Superfície
1.194,70 ha
Densitat de població
142 hab./ha