• Picasso, tal com ja va escriure el seu amic Man Ray a la revista Cahiers d’art, el 1937, va mantenir una relació fructífera i complexa amb la càmera, que va ser possible començar a analitzar a partir del 1992, quan els seus hereus van fer donació d’una part de l’arxiu fotogràfic del pintor a l’Estat francès. Han calgut anys per organitzar el material ingent d’aquest llegat, des que la conservadora del Musée national Picasso-Paris, Anne Baldassari, encetés a mitjans de la dècada del 2000 una investigació en profunditat de les imatges en blanc i negre i en color que integren els fons del museu.
    Camí: /museupicasso/ca/picasso-la-mirada-del-fotograf
  • Una exposició sobre la cuina de Picasso? Per què no? No és un projecte gens incongruent, perquè la cuina és un indicador subtil de les arts de Picasso: pintura, gravat, escultura, ceràmica, poesia, teatre. Convé no negli¬gir el paper dels restaurants com a espai de trobada de les avantguardes, des dels Quatre Gats a Barcelona fins al Lapin Agile al turó de Montmartre, on s’entaulaven els bohemis de l’època i la petita colla de Picasso. Els men¬jars, els atuells i els àmbits relacionats amb la cuina tenen un gran poder d’evocació o d’associació. L’acte mateix d’alimentar-se i de pair és una metà¬fora per a un creador. Per mitjà del que és comestible, i fins i tot del que és incomestible, hi ha la feliç possibilitat de menjar-se el món. Les seves invencions permanents i l’eufòria de la seva imaginació són testimoni d’una gana insaciable. Picasso entra en escena a l’arena de la cuina i hi aborda el seu gran cerimonial. Heràclit ja ho havia dit: «Els déus són a la cuina».
    Camí: /museupicasso/ca/la-cuina-de-picasso
  • La Barcelona dels anys de la Primera Guerra Mundial era una ciutat complexa, plenament immersa en diversos conflictes socials i polítics i culturalment molt activa, gràcies, en part, a la presència de molts artistes estrangers que hi van trobar refugi. En aquest context de modernitat vibrant, un personatge enigmàtic i complex arribà a la ciutat per disputar un combat de boxa: Arthur Cravan. El Museu Picasso ha volgut dedicar una exposició a aquesta figura controvertida ─poeta i escriptor, dadaista "avant la lettre", boxejador, conferenciant, "performer", viatger─ que el 1916 s’enfrontà al campió del món Jack Johnson i aconseguí pertorbar el microcosmos barceloní durant unes quantes setmanes. La seva vida poc convencional i la seva desaparició continuen convertint-lo ─encara avui─ en un mite amb molt per descobrir. La mostra, que compta amb un gran volum de documentació escrita i gràfica, ens apropa a diversos d’aquests aspectes poc coneguts de la trajectòria de Cravan i és, alhora, un preludi excel·lent per comprendre l’ambient cultural d’una Barcelona que Picasso visitaria l’any següent.
    Camí: /museupicasso/ca/arthur-cravan-maintenant
  • Picasso va viure a Barcelona l'etapa més important de la seva formació d'artista. Però a la ciutat no només va aprendre els secrets de l'ofici i va perfeccionar-ne les tècniques, sinó que va conèixer alguns dels amics que el van acompanyar bona part de la vida. Ramon i Jacint Reventós eren uns d'aquests amics.
    Camí: /museupicasso/ca/picasso-i-revent%C3%B3s-una-correspond%C3%A8ncia-entre-amics
  • Picasso va anar per primer cop a París la tardor del 1900 amb motiu de l'Exposició Universal. Un any més tard, va exposar a la capital francesa, a la prestigiosa galeria Vollard, i va començar a relacionar-se amb els artistes i intel·lectuals de la ciutat. El catàleg de l'exposició «Devorar París. Picasso 1900-1907» ens permet fer, de la mà de Marilyn McCully, un recorregut per la vida de Picasso en aquest crucial període, entendre com el va impactar la contemplació en directe de les obres d'alguns artistes concrets ...
    Camí: /museupicasso/ca/devorar-par%C3%ADs-picasso-1900-1907-1
  • Michael FitzGerald, autor d'aquest catàleg i comissari de l'exposició homònima, i que el 2006 ja va organitzar pel Whitney Museum of American Art de Nova York la mostra «Picasso and American Art», ha construït un recorregut amè i didàctic a través de la producció d'artistes de procedències i cultures molt diverses –l'Amèrica del Nord, Europa, l'Amèrica Llatina, Àsia, Austràlia i Àfrica− que s'han inspirat en Picasso després de la seva mort. Tanmateix, FitzGerald no ha presentat Picasso com el mestre al qual la resta d'artistes se subordinen, sinó que ha volgut donar a conèixer de quina manera aquests creadors han emprat l'obra de Picasso per a elaborar les seves pròpies i com el seu diàleg amb la història i la modernitat ha contribuït a enriquir i transformar la cultura contemporània.
    Camí: /museupicasso/ca/post-picasso-reaccions-contempor%C3%A0nies-1
  • El tercer i últim volum de la sèrie acompanya la darrera de les mostres de petit format que el Museu Picasso ha organitzat per commemorar el cinquantè aniversari de l'obertura al públic de les seves portes el 1963, dedicada a les setanta-nou exposicions que ha presentat al llarg de la seva història. Davant la impossibilitat de descriure-les de forma individual, l'autora –Montse Torras− ens ofereix una bona síntesi de l'esperit i les línies mestres que les han inspirat.
    Camí: /museupicasso/ca/museu-picasso-50-anys-barcelona-les-exposicions.
  • El catàleg comença parlant-nos d'un oli que Picasso va pintar en una tela i que posteriorment va cobrir pintant-ne un altre a sobre: Terrats de Barcelona. Aquest fet, gens inhabitual en l'artista a començament del segle xx, té un significat especial, perquè en l'obra amagada apareix una parella que està relacionada amb una de les composicions cabdals de l'època blava, La Vida, pintada a Barcelona el 1903 i conservada al Cleveland Museum of Art.
    Camí: /museupicasso/ca/viatge-trav%C3%A9s-del-blau-la-vida-0
  • Aquest catàleg aplega les obres presentades a la primera exposició que, de forma monogràfica, ha abordat el tema de l'autoretrat en Picasso. Si bé es tracta d'un gènere que l'artista va conrear al llarg de tota la vida, la intensitat i la intencionalitat amb què ho va fer no van ser sempre les mateixes. Gràcies a aquest llibre podem veure la gran varietat de tècniques que va emprar —pintura, dibuix, gravat, ceràmica—, i la multiplicitat de perspectives que Picasso va donar d'ell mateix: com a bohemi, com a artista, com a vell que espera la mort, o mitjançant l'adopció de diverses alteritats.
    Camí: /museupicasso/ca/yo-picasso-autoretrats-0
  • El 9 de març del 1963, el Museu Picasso de Barcelona va obrir les portes al públic. Per commemorar el cinquantè aniversari d'aquella data, el museu ha previst la presentació de tres petites mostres que durant el 2013 volen explicar als visitants com es va crear la institució, com es va formar la col·lecció i com ha anat desenvolupant una de les seves activitats principals: l'organització d'exposicions temporals...
    Camí: /museupicasso/ca/el-museu-picasso-50-anys-barcelona-els-or%C3%ADgens

Pàgines