Leave blank for all. Otherwise, the first selected term will be the default instead of "Any".
  • Una exposició sobre la cuina de Picasso? Per què no? No és un projecte gens incongruent, perquè la cuina és un indicador subtil de les arts de Picasso: pintura, gravat, escultura, ceràmica, poesia, teatre. Convé no negli¬gir el paper dels restaurants com a espai de trobada de les avantguardes, des dels Quatre Gats a Barcelona fins al Lapin Agile al turó de Montmartre, on s’entaulaven els bohemis de l’època i la petita colla de Picasso. Els men¬jars, els atuells i els àmbits relacionats amb la cuina tenen un gran poder d’evocació o d’associació. L’acte mateix d’alimentar-se i de pair és una metà¬fora per a un creador. Per mitjà del que és comestible, i fins i tot del que és incomestible, hi ha la feliç possibilitat de menjar-se el món. Les seves invencions permanents i l’eufòria de la seva imaginació són testimoni d’una gana insaciable. Picasso entra en escena a l’arena de la cuina i hi aborda el seu gran cerimonial. Heràclit ja ho havia dit: «Els déus són a la cuina».
    Camí: /museupicasso/ca/la-cuina-de-picasso
  • Coincidint amb el centenari de la visita més llarga que Picasso va fer a Barcelona, després d’haver-se instal·lat definitivament a París el 1904, el Museu Picasso ha organitzat una exposició que, més enllà de ser commemorativa, aporta noves dades a la cronologia vital i creativa de l’artista. El catàleg relata aquesta retrobada de Picasso amb la ciutat ─entre el juny i el novembre del 1917─, i ho fa contextualitzant un conjunt molt significatiu de les obres de la col·lecció permanent del museu, que van ser executades precisament durant aquells mesos, a través de documents fins ara inèdits (la majoria conservats als Arxius Picasso de París) i de la pluralitat estilística i temàtica dels nombrosos dibuixos que omplen tres dels seus quaderns. El Picasso que mostra el catàleg és un Picasso que començava la seva relació amb Olga Khokhlova, que passejava amb ella per alguns dels llocs més coneguts de la ciutat, que visitava els seus amics barcelonins, i que anava al teatre o als toros. El resultat és una monografia rica i suggeridora que ens acosta a un artista que es debatia entre una depuració del classicisme i la pervivència del llenguatge cubista. En definitiva, un Picasso proper, actiu i en permanent transformació.
    Camí: /museupicasso/ca/cataleg-1917-picasso-a-Barcelona
  • Amb l’organització de l’exposició «El taller compartit», el Museu Picasso vincula de nou el treball de l’artista amb el d’altres membres de la seva família: els seus nebots J. Fín i Vilató i el fill d’aquest darrer, Xavier. J. Fín i Vilató van créixer envoltats d’art i el seu oncle, figura permanentment present, els va ajudar a canalitzar la seva vocació creativa, acompanyant-los en la seva iniciació dins el món del gravat. El catàleg que acompanya l’exposició pren com a eix principal el desconegut univers dels tallers d’estampació en els quals van treballar els quatre artistes, en especial el Lacourière-Frelaut a París. Els artesans estampadors de la capital francesa, i també els de Barcelona, són els veritables protagonistes d’aquesta història. A través de la seva mestria podem descobrir la personalitat i les peculiaritats de l’obra gravada de cadascun dels artistes de la família Picasso i com van ajudar-los a desenvolupar el seu talent. Les pàgines d’aquest llibre fan palès l’amor que tots ─artistes i artesans─ sentien per l’estampa, en qualsevol de les seves múltiples manifestacions, i la profunda complicitat que es va establir entre ells.
    Camí: /museupicasso/ca/cataleg-el-taller-compartit
  • La Barcelona dels anys de la Primera Guerra Mundial era una ciutat complexa, plenament immersa en diversos conflictes socials i polítics i culturalment molt activa, gràcies, en part, a la presència de molts artistes estrangers que hi van trobar refugi. En aquest context de modernitat vibrant, un personatge enigmàtic i complex arribà a la ciutat per disputar un combat de boxa: Arthur Cravan. El Museu Picasso ha volgut dedicar una exposició a aquesta figura controvertida ─poeta i escriptor, dadaista "avant la lettre", boxejador, conferenciant, "performer", viatger─ que el 1916 s’enfrontà al campió del món Jack Johnson i aconseguí pertorbar el microcosmos barceloní durant unes quantes setmanes. La seva vida poc convencional i la seva desaparició continuen convertint-lo ─encara avui─ en un mite amb molt per descobrir. La mostra, que compta amb un gran volum de documentació escrita i gràfica, ens apropa a diversos d’aquests aspectes poc coneguts de la trajectòria de Cravan i és, alhora, un preludi excel·lent per comprendre l’ambient cultural d’una Barcelona que Picasso visitaria l’any següent.
    Camí: /museupicasso/ca/arthur-cravan-maintenant
  • Aquest catàleg, realitzat en col·laboració amb la National Portrait Gallery de Londres, aplega gairebé dues-centes peces que ens aproximen de manera exhaustiva a la passió de Picasso pel retrat. La figura humana, i en concret el retrat, van ser essencials en l’obra de l’artista, des de l’època de formació fins al final de la seva vida. La perspicàcia per captar les peculiaritats i els trets de caràcter dels personatges que representava ―bé fossin els membres de l’entorn familiar, els amics o les dones amb què es va relacionar―, i l’habilitat per reproduir expressions facials, postures i gestos, es van manifestar ja en les caricatures que dibuixava de nen. De la mà dels entenedors i documentats textos de la comissària Elizabeth Cowling, anem descobrint com d’importants eren per a Picasso els seus models, com intentava adaptar un determinat estil a la comprensió de la seva personalitat i com maldava per plasmar-ne una idea el més completa possible.
    Camí: /museupicasso/ca/cataleg-picasso-retrats
  • "Cubisme i guerra. El cristall dins la flama" és el catàleg de l’exposició que Christopher Green, amb la seva solidesa intel·lectual habitual, ha comissariat per al Museu Picasso de Barcelona. El llibre recull una selecció d’obres d’artistes cubistes que van viure a París, a la rereguarda, durant la Primera Guerra Mundial, i que van respondre amb el seu treball a l’horrible realitat que els va tocar viure de prop. La claredat i l’equilibri de les seves obres cubistes ―com de cristall― i la recerca de la puresa estètica, s’enfrontava al fang i a les terribles experiències del front, d’aquí l’origen de la metàfora del títol.
    Camí: /museupicasso/ca/cataleg-cubisme-i-guerra-el-cristall-dins-la-flama
  • Picasso va viure a Barcelona l'etapa més important de la seva formació d'artista. Però a la ciutat no només va aprendre els secrets de l'ofici i va perfeccionar-ne les tècniques, sinó que va conèixer alguns dels amics que el van acompanyar bona part de la vida. Ramon i Jacint Reventós eren uns d'aquests amics.
    Camí: /museupicasso/ca/picasso-i-revent%C3%B3s-una-correspond%C3%A8ncia-entre-amics
  • Picasso va anar per primer cop a París la tardor del 1900 amb motiu de l'Exposició Universal. Un any més tard, va exposar a la capital francesa, a la prestigiosa galeria Vollard, i va començar a relacionar-se amb els artistes i intel·lectuals de la ciutat. El catàleg de l'exposició «Devorar París. Picasso 1900-1907» ens permet fer, de la mà de Marilyn McCully, un recorregut per la vida de Picasso en aquest crucial període, entendre com el va impactar la contemplació en directe de les obres d'alguns artistes concrets ...
    Camí: /museupicasso/ca/devorar-par%C3%ADs-picasso-1900-1907-1
  • Aquest catàleg acompanya una exposició excepcional que ens parla de l'art del segle vint i de dues de les seves figures senyeres ―Picasso i Dalí―, a través de l'admiració i la competència que la segona sentia envers la primera. I ho fa d'una forma gens superficial i sense presentar els artistes com a fenòmens aïllats i desvinculats del moment històric que els va tocar viure.
    Camí: /museupicasso/ca/picassodal%C3%AD-dal%C3%ADpicasso-0
  • Michael FitzGerald, autor d'aquest catàleg i comissari de l'exposició homònima, i que el 2006 ja va organitzar pel Whitney Museum of American Art de Nova York la mostra «Picasso and American Art», ha construït un recorregut amè i didàctic a través de la producció d'artistes de procedències i cultures molt diverses –l'Amèrica del Nord, Europa, l'Amèrica Llatina, Àsia, Austràlia i Àfrica− que s'han inspirat en Picasso després de la seva mort. Tanmateix, FitzGerald no ha presentat Picasso com el mestre al qual la resta d'artistes se subordinen, sinó que ha volgut donar a conèixer de quina manera aquests creadors han emprat l'obra de Picasso per a elaborar les seves pròpies i com el seu diàleg amb la història i la modernitat ha contribuït a enriquir i transformar la cultura contemporània.
    Camí: /museupicasso/ca/post-picasso-reaccions-contempor%C3%A0nies-1

Pàgines